Ja fa tres setmanes que vaig arribar a Leningrad amb el propòsit d’estudiar rus, i gràcies també a una beca d’estudis que oferia la Universitat de Barcelona. La meva primera impressió de l’arribada a l’aeroport és que ja no ets a Occident, encara que Leningrad és considerada la més europea de les ciutats russes. Passar el control de passaports i somriure a la noia funcionària de 40 anys que et fa el paper d’immigració té la seva gràcia encara que ella no et torni el somriure. La vaig trobar atractiva. Vaja, que tenia un fulfo. Que te la faries dreta sota el portal del Caprabo, com diu la cançó.
Jo anava amb un altre noi de la mateixa universitat que venia a estudiar rus com jo per un període de sis mesos, un grup de dues noies de la UB van fer una avançada en terres russes i ja fa un mes llar que són a Leningrad. Sortint del punt dels passaports i de la mirada incisiva i/o lasciva de la funcionària d’immigració ens tocà esperar les maletes. Fora ens esperava una noia amb un paperet de la universitat en la que anàvem a estudiar amb els nostres noms. Ens vam presentar, i tot seguit cap a la furgoneta de fabricació soviètica direcció la nostra residència. A l’hora d’arribar a la residència ens vam trobar amb un estudiant de doctorat colombià (un rodamóns que va arribar a la URSS just en el moment del col·lapse del sistema comunista) que ens va estar ajudant tot el matí per fer gestions burocràtiques i d’altres no tan burocràtiques. Vam anar a buscar els llençols, matalassos, i un esquifit coixí. A l’hora d’entrar a la meva habitació em vaig deprimir. Estava bruta, plena de pols. Vaig anar a comprar material de neteja per tal de fer l’habitació més habitable amb el meu company d’estudis de Barcelona i la cara amable de Colòmbia. Vam fer un tomb pel supermercat que tinc davant de la residència, el qual obre tots els dies de 9 a 23h. Més tard em vaig comprar una targeta de mòbil rus, amb connexió de dades per 300 rubles al mes, una connexió de dades de 3GB mensuals, realment un bon preu amb un bon servei.
Comprar al supermercat, netejar l’habitació de la residència, fer un tomb per la ciutat, dinar, sopar i finalment a dormir. El divendres, el dia de l’arribada a territori rus, va ser un dia molt llarg i dur. Tocava descansar, i demà serà un altre dia en la vida del jove Solzhe Kalínkovitx amb ínfules tolstianes.
En la propera entrada del meu bloc parlaré de com són les meves classes de rus a la universitat, … i d’altres coses. I també parlaré dels forners de Catalunya un col·lectiu oprimit al nostre territori. Salut, i gaudiu.
Solzhe Kalínkovitx 